VALÈNCIA, 21/09/2016 | ENRIC SÒRIA
Conta la llegenda que, el 1411, hi hagué la miraculosa troballa del famós Crist del Grau, una talla gòtica que es diu que aparegué surant damunt les ones a mitjan camí de les àrees marítimes del Grau i de Russafa (que llavors era extensa). Com que els veïns dels dos llocs la volien per a ells i la disputa s'encenia, es va decidir aviar el Crist en una barca, i que Ell mateix decidira en quina vora volia recalar. I s'estimà més el Grau, com és notori, tot i que els russafers feren mans i mànegues per emportar-se'l, amb tot de barquetes armades amb les perxes i els ganxos de l'Albufera, sense gens d'èxit. A la fi, es va fer la seua Voluntat, i alabat siga Déu. Aquest, segons Toni Sabater, podria ser l'origen de la denominació, encara viva, de la terra del ganxo amb què es coneix Russafa, tot i que els russafers o russafins tenim moltes altres teories –quasi tantes com veïns– per a explicar-ho.
El llibre en què Toni Sabater ens reporta aquest conte meravellós, i milers de coses més, es titula Ciutat de campanars, i és una delícia de la primera pàgina fins a l'última, com solen ser-ho les obres de l'amor documentat. Com és sabut, Víctor Hugo va descriure València com la ciutat de les tres-centes esglésies i els tres-cents campanars en un vers de Les orientals. Sembla que Hugo no va estar mai a València i que el vers no és més que una hipèrbole, una bella exageració, però en tot cas és cert que, abans de la desamortització, València era una ciutat populosa desglésies i convents, i que un eixam vertical de campanars de totes les mides i estils possibles formava el seu inconfusible skyline, dominat per la robustesa indòmita del Micalet i la gràcil finor del veí campanar de santa Caterina. En resum, n'hi havia moltíssims, i encara en queda un bon grapat. El llibre de Toni Sabater en tria dotze, com els apòstols; sis pertanyents a la ciutat de dins (de l'antiga muralla) i sis a la de fora, per a parlar-nos dels barris que cadascun d'ells custodia. Els campanars no són exactament pretextos per a parlar-nos de les mil curiositats de la ciutat: són emblemes i desencadenants. Són dotze talaies o almenares pacífiques per a dir-nos tot el que sap –i en sap molt– del que s'arrecera als seus peus. El que hi ha ara i el que hi ha hagut al llarg del temps.
Ciutat de campanars és un recorregut històric per València de barri en barri, al llarg d'un itinerari molt desembarassat, aparentment atzarós, però interiorment metòdic, quasi obsessiu, que utilitza els campanars i les parròquies com a fils d'Ariadna útils per a desentranyar el laberint urbà, que és un laberint en l'espai i en el temps. Toni Sabater segueix capa per capa la densa sedimentació de la ciutat i les seues constants metamorfosis amb minuciosa atenció i gràcia descriptiva: recorreguts, anècdotes, canvis, projectes realitzats o frustrats, belleses supervivents i destruïdes (el centre històric de València ha patit un afany assolador tan vandàlicament immerescut que ha desfet la fesomia de barris sencers, i com que l'autor ho sap molt bé, hi ha sectors sencers del llibre que no poden ser més que una elegia), mirades de viatgers i de veïns il·lustres, contalles, festes, aparicions i desaparicions; el magma inabastable d'una ciutat tenaç. Sabater en sap tant, de tot això, té tantes coses a dir-hi i tantes ganes de dir-les que en algun moment s'atropella i escriu pàgines d'una densitat vital massa atapeïda i tot, però justament aquesta densitat és, si bé es mira, una de les millors virtuts del llibre, que ens atrapa amb l'entusiasme d'algú que sap transmetre la màgia d'aquesta ciutat excitable, barroca i casolana, perquè la sent intensament.
Llibres sobre València, se n'han escrit uns quants. Des del magnífic recorregut històric de Manuel Sanchis Guarner, La ciutat de València, a l'atractiva València, guia particular de Joan Francesc Mira, passant per Valencia, ciudad abierta de l'infaust José Ombuena (un llibre sobre València on es ridiculitza la literatura en valencià no pot anar bé de cap manera) o el molt més amable Carrers i racons de València, de Llorenç Millo, entre altres, a banda de més d'un aplec de fervorosos versos d'Estellés. No són tants com campanars, ni tampoc tants com la ciutat mereix, però n'hi ha de bons. Jo no gosaria dir que Ciutat de campanars siga el millor llibre que s'ha escrit mai sobre València, perquè Sanchis Guarner posa el llistó molt alt (també Estellés), però sí que puc dir que és un dels millors i, probablement, el més feliç de tots. Com el mateix autor confessa en la primera pàgina, està amerat d'una ja antiga passió per la ciutat, i la ciutat l'ha correspost amb abundor. Per això és un llibre feliç, i aquesta felicitat se'ns comunica. Algú va escriure que València era la ciutat de l'oblit. Ben pocs llibres han sabut convertir-la en una ciutat de la memòria viva, amb un passat esplèndid i un futur que pot ser-ho també. Aquest n'és un. —ENRIC SÒRIA. Posdata. Levante-EMV. 10/09/2016
CIUTAT DE CAMPANARS
Toni Sabater
164 pg / fotos a color de Germán Caballero
17.95€