VALÈNCIA, 28/09/2014 | VICENT MOLINS
— Què pensaren en casa quan diguéreu que volíeu fer una revista en paper?
— La pregunta pressupon que ho hem dit a casa… I no. La família a partir de certa edat està per a donar-los alegries o, com a mínim, un bon passar, amb receptes saludables i sense espants, un catàleg de vesprades plàcides i xiquets, cadells i postes de sol i “te'n recordes d'aquell viatge? que guapeta que estava la menuda”… A mi quan em veuen pel carrer amb el Lletraferit dic que li l’estic aguantant a un amic. Informar a la família que un s'ha ficat en el revisterisme de paper, amb la formalitat i el drama que requerix el cas, amb tot l'aparell estètic de les grans comunicacions, seria entrar de genolls en la destrucció. El meu iaio volia que jo fóra guàrdia civil. Capità per a ser exactes. Deixem-ho aquí.
— Per què el paper? Vos sentiu com si cuidàreu una espècie en extinció? Sou uns romàntics?
— Perquè sí. Perquè vàrem aprendre a llegir en paper i abans de la descodificació de la lletra va ser el tacte. Perquè fa bona olor i perquè en un món en què l'eternitat es mesura en hores i likes, poder fer un objecte perdurable i artesanal és una forma de resistència. Quan tots els selfies del món s’hagen cremat amb justícia, els exemplars de Lletraferit seguiran vius i alerta. I sí, clar que és una decisió romàntica. Nosaltres voldríem fer tantes coses extintes… Publicar en paper, consumir paper, és també una aposta per una classe de comerç i per una classe de ciutats. La digitalització a tota ultrança dels continguts és devastadora per a les llibreries. I una ciutat sense llibreries és una ciutat que no val la pena salvar. D'altra banda, l'experiència de la revista i el llibre físic, de la lectura amb les mans, remet a unes certes condicions de calma, de dedicació, que no es donen en internet. Internet és compulsiu. I, oh, “és que el paper no és interactiu i no puc opinar en temps real”… Doncs per això, senyora. De totes maneres, després d'esta declaració de puresa, també vivim en les xarxes socials. Ho sentim. Ho sentim molt.
— Com va sorgir la idea de la revista? En quin moment?
— Lletraferit recull una tradició anterior heroica de 88 números. Va ser com entrar en una cotxera i vore, davall una lona, un automòbil fabulós que només demanava un parell d'ajustos per a tornar a funcionar. Vàrem aprofitar l'estructura existent i l'experiència de milers d'hores de treball anteriors i les vàrem actualitzar i ampliar. Perquè fóra viable i perquè cada número poguera tindre la qualitat necessària (tenint en compte un sistema de treball no professional, és a dir: ni exclusiu ni remunerat) passàrem d'una publicació mensual a traure dos números a l'any. A més, pensàvem que l'espai que va deixar lliure aquell primer Lletraferit no l’havia ocupat ningú. No existia una revista d'estes característiques. Al remat fem una publicació amb total llibertat creativa que reflectix les nostres obsessions i interessos: és una revista urbana, literària, marinera, artesanal, de barri i de naturalesa, d'art, de futbol, de grans viatges i de viatges mínims. Allò que ens dóna la gana. I hem reunit algunes de les millors firmes que es poden trobar en el periodisme i la literatura valencianes. Eixe univers que anem armant ens reafirma i ens amplia extraordinàriament les possibilitats. També és una revista nascuda en la ciutat de València, però amb vocació d'anar del nord al sud del territori valencià.
— Si hagueres d’enunciar dos objectius de la revista, quins serien? Què voleu transmetre?
— Dos objectius? Ser feliços fent allò que ens agrada i crear un espai de valencianisme cultural allunyat de la fatigant estupidesa, de l'exclusivitat i dels sant i senya de bordell que durant tant de temps varen frustrar a tanta gent. Volem crear una forma d'estar i de mirar que siga la nostra i que ens permeta interpretar allò que passa al nostre voltant. Volem influir en una societat que cada vegada siga més conscient de si mateixa i més desacomplexada. Volem crear una xarxa de persones inquietes, creatives, cultes i valentes que s'impliquen en la reconstrucció d'una realitat en ruïnes. Volem que cada text siga un homenatge a la literatura que ens va fer feliços i que va inaugurar tot este embolic personal de publicacions, llibres i amics més o menys estranys. I que les fotos siguen boniques. I que ens compren la revista i ens posen publicitat i la gent deixe de creure en una indústria cultural edènica en què els continguts són gratuïts i els periodistes creixen de les mates de romer i mengen alexandrins.
— Com definiries en unes poques frases la publicació?
— És una revista cultural valenciana i en valencià. Ens interessa la literatura, la història, les ciutats, els hòmens i dones extraordinaris, els valents, els que fan allò que els toca, l'arquitectura, el menjar, la rebotiga, l'humor, vosté, les causes perdudes i les guanyades, les llapisseres, les càmeres de fotos, les sabates de la gent. I si una frase no ens convenç a tots, no es publica. I si cal mobilitzar una divisió blindada per a defendre o atacar una paraula, ho fem. És divertit i inútil. És bonic.
— Algun contingut del que vos sentiu especialment orgullosos?
— Personalment hi ha un reportatge ficcionat titulat Tombem Pizarro que considere una delícia, a pesar que desgrana les múltiples infàmies nominals dels carrers de València (carrers i places dedicats a assassins, lladres i fills de puta, per resumir-ho prompte). També hi ha una peça sobre el gran Patrick Leigh Fermor que és un homenatge a la literatura de viatges, a Grècia i a les vides que haguérem volgut viure. I les entrevistes són una ocasió magnífica de dialogar amb la gent que admires, un exercici obertament fetitxista: la de Carsten Jensen va estar molt bé.
— Per acabar, quin és el vostre repte principal?
— El repte? Que ens entusiasmen els continguts. Això és tot. I guanyar deu milions d'euros, clar.
© Drassana, setembre 2014
