VALÈNCIA, 17/05/2014 | JOSÉ LUIS GARCÍA NIEVES
Fotos Arxiu Vicent Ballester Ballester
Rescatada de l’exili l’obra En el destierro, publicada en 1945 per José Ballester Gozalvo en Montpeller. El llibre, mai editat a Espanya, permet recuperar la figura d’un dels polítics valencians més importants del segle XX, un progressista molt implicat en els problemes del seu temps. Pedagog que impulsà l’ensenyança primària per a tots; advocat en defensa de les classes més desfavorides; diputat en les Corts Constituents de 1931; alcalde de Toledo; membre del Govern de la República en l’exili… Cabanyaler i fundador del Llevant.
Por qué ir a España? ¿Es para consolidar mediante su presencia el tiránico poder de Franco? ¿Para darle el espaldarazo delante del mundo y así contribuir a hacer todavía más angustiosa la vida de mis compatriotas […]? ¡No vaya a España!». En desembre de 1959, Pepet, un dels tretze fills del mestre Viçantico d’El Cabanyal, es deixava en el calaix les nocions bàsiques de diplomàcia per a traslladar al general Eisenhower la seua indignació per l’abraç amb què estava a punt de legitimar al dictador Franco als ulls del món. En realitat, en 1959, ja no era Pepet, sino José Ballester Gozalvo. Professor, doctor en Dret, periodista, escriptor, exalcalde republicà de Toledo i exdiputat en les Corts Espanyoles, i membre del Govern de la República en l’exili. Però, sobretot, protagonista d’una de tantes històries de dignitat i desterro sepultades per la llosa de la memòria oficial.
En paraules de familiars i estudiosos de la seua figura, Ballester Gozalvo va ser, fonamentalment, un “home bo”. Junt a Felip Bens, vaig saber d’ell fa tres anys, en la casa de Llíria de Vicent Ballester, nebot i guardià del legat del “tio Pepe”, l’il·lustre exiliat que morí en París en 1970. José Ballester Gozalvo eren només tres paraules deixades caure en la caòtica maquetació d’un periòdic de 1909. El nom del primer president del Llevant FC, punt de partida per a la Historia del Llevant UD que per aquell moment estàvem escrivint. Va ser un instant emocionant. Per posar rostre a un dels fundadors del club i també per descobrir la dimensió històrica d’un personatge absolutament desconegut per a la majoria fins al moment. El Llevant, en realitat, és quant apenes una anècdota juvenil perduda en el relat intel·lectual i polític d’un valencià de primera magnitud que mereix ser rehabilitat.
Es podria dir que la visceralitat i passió impreses en la carta que des de París remeté al president d’Estats Units foren el motor vital i la condemna de José Ballester Gozalvo. Perquè el seu compromís amb els ideals de progrés i l’alliberament dels més humils de la ignorància i la tirania el convertiren en un intel·lectual que es guanyà el respecte i l’admiració dels seus coetanis en àmbits com la política, el dret o la pedagogia.
Però eixa mateixa passió el reclogué en un atzucac de melancolia. La d’un valencià que cada 19 de març cremava una falla de paper en l’exili francés; la de qui es negà a tornar a casa mentres Espanya continuara atenallada pel jou franquista, la de qui demanà ser soterrat embolicat en la Senyera i la tricolor republicana i junt a un grapat d’arena de platja d’El Cabanyal. Els versos dedicats a sa mare des de França en els anys 40 –i que prompte voran la llum en la reedició d’En el destierro– dibuixen un ser humà en pau amb la seua consciència, sabedor que no ha traït els ideals que li ensenyaren a venerar. Però també mostren un fill carregat amb el dol del penitent per l’elevat cost de les seues accions. La llunyania de la llar i la repressió a una família que pagà ben car l’estigma imposat sobre el seu fill més rellevant:
«Que aunque no me censuras / ni has pensado jamás en acusarme / sé bien las amarguras que podrías imputarme […] / Si ya más no nos vemos, madre mía, […] / sabe que tu recuerdo me acompaña. / Que no dejo de amarte, que si pienso en España es porque en ella estás, para adorarte, / que no me he arrepentido del pasado, que me siento orgulloso de mí mismo, / que sigo siendo honrado, que amo la Libertad y odio el fascismo».
Una il·lustre família de pedagogs
Els Ballester Gozalvo varen ser una saga llegendària de mestres cabanyalers. Per prolixitat i per continuïtat en el temps. Encara hui un dels seus descendents dirigix un institut en València. Tot mamprengué a les darreries del segle XIX, en el carrer de Josep Benlliure. El patriarca Vicent Ballester Fandos, orfe des dels 14, va ser un home que es féu a si mateix. Alhora que treballava de barber, recorria cada dia 10 quilòmetres per a estudiar Magisteri i convertir-se en un dels pioners en l’ensenyança cabanyalera. El seu nom es convertiria en patrimoni immaterial del poble mariner gràcies a les generacions de valencians que passaren per la seua escola. I també pel seu fecund matrimoni: tretze fills dels quals onze donaren continuïtat durant dècades a la missió pedagògica del popular mestre Viçantico.
En eixe entorn començà a formar-se i a impartir classes José Ballester Gozalvo, naixcut en 1893. Pepet era inquiet des de ben menut. Ell fou un dels impulsors del football en la ciutat, aquell sport d’anglesos que tingué en l’entorn del port i en les escoles els primers bancs de proves en el Cap i Casal. Fets els 14 anys ja havia redactat els estatuts del FC Cabanyal, i als 16 posà oficialmente en marxa el Llevant FC.
José alçà a categoria el llinatge Ballester en l’àmbit de la pedagogia. Impartí classes en l’escola de son pare, es llicencià en l’Escola Superior de Magisteri, es doctorà en Dret i començà una carrera en l’ensenyança que el dugué per distintes ciutats castellanes. Tot indica que estigué a Sòria i està confirmat que obtingué una plaça en Segòvia com a catedràtic de les Escoles Normals, on establí amistat amb Antonio Machado. Entorn a 1926-1928 obtingué nova destinació a Toledo, ciutat on combinaria les seues activitats de professor, advocat i polític i en la qual deixaria calcigada. També va exercir com a periodista –corresponsal de La Voz Valenciana a Madrid, autor teatral en Semana Gráfica, inclús dirigint un setmanari en Toledo, La Lucha– i com a assagista, amb llibres publicats sobre política i pedagogia. Segons apunta el professor de la Universitat de València, José Ignacio Cruz Orozco, Ballester Gozalvo concebia l’educació com a punta de llança dels seus ideals progressistes, “el instrumento más eficaz para solucionar las desigualdades sociales”.
Així, proposà el model d’ensenyança unificat: «La escuela primaria para todos, los hijos de los burgueses, de los obreros o de los campesinos, es la escuela primaria pública y gratuita […]. Todo niño, cualquiera que sea su situación social, debe tener acceso a las universidades». O impulsà, en 1930, una escola primària fins als 14 anys. També va ser un avançat al seu temps en assumptes com l’orientació escolar i professional –a la qual dedicà dos llibres–, que fins fa pocs anys eren assignatures pendents del sistema educatiu. Segons deixaria escrit el propi José Ballester, estes idees –que posà en pràctica com a alt càrrec educatiu del Govern de la II República– les havia covades des de menut en la casa del mestre Viçantico, eixa llar “de ciencia, de amor, de trabajo y forja de hombres”.
Segons es desprén de la investigació d’Isabelo Herreros, Ballester aplicà des de l’advocacia la seua obsessió per dignificar i alliberar a l’home, fent front “al poder caciquil” del Toledo de finals dels 20: «Como abogado dedica todo su esfuerzo a la defensa de pobres y marginados sociales. Su primer cliente fue un gitano. […] En aquella epoca eran pocos los abogados que en Toledo se enfrentaban al poder de los patronos locales».
Un radical-socialista entre Toledo i Madrid
Una de les nafres més fondes que acompanyaria a Ballester durant el seu exili seria, com es desprén d’un dels seus poemes, el pesar pel mal que la seua militància política pogué generar a la seua família. I és que alguns germans no ho tingueren gens fàcil per a mantindre la seua activitat com a mestres en la València de la posguerra. Un d’ells, Víctor, també va experimentar en primera persona una brutal repressió durant el franquisme per haver sigut inspector en cap d’ensenyança primària durant la II República. I és que, al marge de les seues activitats com a advocat, mestre o intel·lectual, és l’acció política la que donà projecció pública a este cabanyaler.
Segons explica Herreros, José Ballester sempre buscà la proximitat de Madrid, encara que s’implicà en la vida pública de cada ciutat per on passà. Algunes fonts ja l’ubiquen l’any 1918 com a soci de l’Ateneu de Madrid i assidu visitant de la capital espanyola, on es coneix que també s’establí com a advocat i ben enjorn teixí complicitats polítiques. Tant que el propi Herreros el situa i tot entre bambalines del pronunciament militar de 1930, que acabaria desembocant en la proclamació de la II República: la Sublevació de Jaca.
En Toledo començà a deixar mostres del seu potencial polític. S’implicà en la lluita dels treballadors de la ciutat i acabà convertint-se en el líder del republicanisme d’esquerra. Figura entre els fundadors del Partit Radical Socialista de Marcelino Domingo. Per això, quan en abril de l’any 1931 es celebraren les eleccions, ell va ser un dels candidats a regidor i, amb l’adveniment de la II República, Ballester Gozalvo es convertí en l’alcalde de la ciutat. En prometre el càrrec, demanà respecte a “las costumbres religiosas de muchos toledanos”.
Eixe mateix any fou triat diputat per a les Corts Constituents de la nova Carta Magna —d’aquella experiència ixqué un assaig— i en 1933, en obtindre plaça com a professor en Madrid, s’instal·là a la fi en la ciutat. Allí incrementà la seua activitat com a ateneista, i aplegà a ser membre de la directiva durant la presidència de Miguel de Unamuno. Temps després arribaria una de les fites de la seua carrera política i pedagògica, en ser anomenat director general d’Ensenyança Primària en 1936, un breu periple en el qual destacaren la potenciació de la inspecció, la construcció d’escoles i la creació del certificat d’estudis primaris, explica Cruz Orozco.
Segons els diferents estudiosos de la seua figura, durant la guerra es mantingué en la rereguarda republicana, assolint distintes responsabilitats, des de l’organització de milícies fins a la tasca d’assessor jurídic de la Presidència del Consell de Ministres. Cruz Orozco apunta que en 1937 i 1938 va ser auditor general de Guerra de la Comandància de Catalunya.
La frenètica activitat en l’exili
Acabada la Guerra prengué el camí dels Pirineus, i «mientras en su país se le condenaba [30 anys per maçó, un vincle que mantingué en París], en Francia se relacionó con la elite política y cultural». Perquè el desterro de Ballester Gozalvo no fou, precisament, silenciós. Durant anys va ser un personatge clau de la República en l’exili. Impartí conferències en la Sorbona i en l’Ateneu Iberoamericà de París, participà en tertúlies radiofòniques, publicà en diaris hispanoamericans, impulsà documentals per a conscienciar de la situació en Espanya, organitzà el primer gran homenatge a Manuel Azaña en 1946, fou president d’Izquierda Republicana en França, de la Lliga Espanyola de Drets Humans, ministre d’Afers Exteriors del Govern de la República en l’exili… Un puntal en tot l’entramat polític i cultural del republicanisme espanyol en l’exili francés.
I publicaria. Als seus assajos polítics i pedagògics s’afigen un poemari i algunes traduccions, perquè Ballester subsistí lligat al negoci editorial. Treballà per a l’important enciclopedista i gran amic Aristide Quillet. En la seua editorial s’encarregà de dirigir les obres en castellà. Traduí i establí amistat amb personalitats com Albert Camus o Françoise Mitterrand, que seria president de la República francesa. I es féu càrrec de la secció espanyola de la biblioteca del Parlament francés, gràcies a la seua amistat amb el polític Eduard Herriot, president de l’Assemblea i antic primer ministre.
Una tornada pendent
Segons es desprén dels seus escrits dels anys 40, Pepet veia l’exili com a una circumstància temporal. Tornaria tan prompte com Franco caiguera. El pas de les dècades no el féu defallir. Va ser antifranquista i defensor de la legalitat republicana fins al dia de la seua mort. Bona mostra d’açò són dos cartes redactades en 1959 i 1969. La primera, ja citada, la dirigí al president d’Estats Units, el general Eisenhower, recriminant-li el seu imminent viatge a Espanya: “Los demócratas españoles, que defendieron la libertad arriesgando sus propias vidas y que continúan haciéndolo bien clandestinamente en el país bien en el exilio, no son capaces de explicarse cómo semejante encuentro puede ser posible”. L’última, escrita poc abans de morir, és una carta oberta a Charles De Gaulle en 1969, retraent-li també al expresident francés que visitara a Franco.
José Ballester Gozalvo descansa en un xicotet cementeri a 30 quilòmetres de París des de juliol de 1970. Allí continua soterrat sense vore complit el seu somni i la seua última voluntat: tornar a una Espanya democràtica. Pero la seua memòria seguix viva: amb l’Institut que porta el seu nom en València, en les ressenyes dels pocs estudiosos que han abordat la seua figura, i en el record íntim i emocionat que, encara hui, corprén als familiars que el tractaren en París. Ara per fi, la reedició d’En el destierro, podria ser el començament per tal que este protagonista decisiu del segle XX recobre la dimensió històrica que li pertoca.
Un valencià en carn viva
La nostàlgia és un dels llocs comuns dels escrits d’exili. En el cas de Ballester Gozalvo es fa verb en l’expressió d’una dolorosa distància amb Enriqueta, sa mare i matriarca d’un clan de 13 fills. Però Ballester també plasmà un fondo amor a València. Es percep en la devoció per les falles, per exemple: en el gest de cremar íntimament un simbòlic monument de paper cada 19 de març. I també en la carta, quasi un assaig, amb què il·lustrà a uns amics francesos sobre la idiosincràsia de la festa i el seu valor com a metàfora del poble valencià. En eixe text, recollit en El destierro, un Ballester allunyat físicament de València des de jove, sorprén amb un itinerari mental que cartografia la Ciutat Vella fallera amb una exactitud prodigiosa.
Eixe recurs literari també fou utilitzat pel pedagog en la carta amb la qual s’adherí a l’homenatge que un grup d’antics alumnes tributà en 1959 a son pare, el mestre Viçantico. En este cas, el recorregut mental travessa els carrers d’El Cabanyal i El Grau de la seua infància, mig segle arrere. «Con gran frecuencia, desde este París en que vivo, mi alma se proyecto ahí, para hacer románticos recorridos por nuestras calles», confessà Pepet.
«En el destierro» fou publicat en Montpeller en 1945
En maig del 2012 vorà la llum per primera volta a Espanya «En el destierro». Es tracta d’una sorprenent miscel·lània que inclou texts d’anàlisi política, poemes íntims o antifranquistes i inclús un assaig sobre les falles. En el llibre s’evidencien les esperances dels republicans exiliats de que, en acabar la II Guerra Mundial, el nou orde internacional forçaria la caiguda del dictador. A més de la reproducció íntegra de l’obra el volum inclou diverses introduccions de reputats historiadors com Francesc-Andreu Martínez Gallego o José Ignacio Cruz Orozco i un parell d’apèndixs: una carta remesa per Ballester Gozalvo a Eisenhower exigint-li que no fera costat al règim de Franco i una altra destinada a l’homenatge celebrat en El Cabanyal a son pare, Vicent Ballester Fandos, en 1959.
© Publicat en Lletraferit #01, juny 2012
