«El Baret de Miquel», per Àgueda Vitòria


VALÈNCIA, 05/01/2013 | ÀGUEDA VITÒRIA




No m’atrevia a dir que el granissat que acompanyava una de les postres feia olor de bancal. Els pares ens havien insistit en com havíem de comportar-nos una volta entràrem al restaurant. “És un restaurant molt bo i molt famós”, ens deien. Tenia 11 o 12 anys i no gosava obrir la boca per a qüestionar aquella opulència, els torcaboques emmidonats, el cerimonial de la cambrera mesurant el vi. Però el granissat tenia el gust i l’olor del fenoll salvatge que omplia els bancals erms del poble en estiu. No vaig dir res, em vaig menjar amb cullereta aquella mena de granissat amb gust de bancal com m’havia menjat tots els plats que m’havien tret al llarg del dinar. Tants quilòmetres, tanta parafernàlia, per a que les postres facen gust de bancal, pensava. Els pares no parlaven: només paladejaven amb delit i tancaven els ulls movent el cap d’una manera un tant obscena. Exagerada, també. Tot per una cullerada d’arròs amb espinacs o un granissat amb gust de bancal. Té collons, pensava. Un tal Miquel, devia ser el cuiner, va seure a la nostra taula uns minuts, al moment del café. El tal Miquel apareixia en periòdics i revistes dels entesos en el menjar. I jo no acabava d’entendre el to d’admiració i respecte amb què es dirigien a ell, l’atenció amb què tots l’escoltaven dir no-sé-què de les bresquilles. Com si no fóra d’este món, com si habitara un regne on la resta d’humans no aplegàvem. Té collons, pensava, li parlen al tio este igual que al bisbe quan ve per festes a fer la processó. Estàvem a Moraira i el restaurant es deia La Seu. Tenia una estrela Michelin.

He tornat a vore a Miquel Ruiz. Ara jo també pose els ulls en blanc front a un granissat que em porte a la memòria l’olor perduda del fenoll salvatge als bancals erms del poble, als mesos d’estiu. Tot i que en els últims anys havia visitat els nous projectes en què Miquel havia estat embarcat, a Dénia, després que allò de Moraira desapareguera, ell no havia tornat a seure a la nostra taula al moment del café. Ara ho fa, i encara el rodeja l’aura que envolta el cap dels qui habiten un altre món, però els peus li toquen terra. Ara torcaboques i tovalles són de paper, i els plats Duralex idèntics als de casa els meus iaios. La seua cuina recorda amb modèstia la terra i la mar d’on venim. Ara, quan se’l visita, no cal apuntalar la butxaca amb sacrificis per a la resta del mes. Només cridar uns dies abans per a assegurar-nos una de les poques taules que conformen el cau de Miquel i la seua família. Miquel Ruiz ara té un baret que fa cantó.

El Baret de Miquel | Historiador Palau 1 | Dénia

#dénia #miquelruíz #gastronomia

162 vistas