Pròleg de «Slow West»

April 30, 2015

 

 

L'escriptor Toni Sabater ha fet el pròleg per al llibre de Vicent Chilet «Slow West. Crònica d'una ruta americana». A continuació podeu llegir-lo.

 

Mantenen determinats teòrics que els llibres de viatges no poden ser tractats estrictament com a literatura. En tant que no-ficció i pur relat d’una experiència real –vénen a dir– no assolixen el nivell d’introspecció i creació necessari per a formar part del selecte club sobre el qual dicten normes i classificacions.
Es pot assumir amb certes reserves eixa exclusió si atenem només a les primeres obres que tenen per motiu la descripció més o menys estricta d’un viatge, des d’Heròdot fins a Marco Polo, des d’Ibn Battuta fins als naufragis d’Álvar Núñez Cabeza de Vaca. Però costa molt entendre eixa condemna a les tenebres exteriors de la literatura per a textos que, a partir dels finals del segle XVIII, fan del llibre de viatges molt més que un estoic relat, molt més que una guia. Parle, per exemple, del Viatge a Itàlia de Goethe, o del Viatge sentimental de Laurence Sterne. Més avant, el segle XIX serà el del trànsit cap a la consolidació d’un gènere –digam-ho ja sense por, literari– que marcarà fites glorioses com De París a Jerusalem de Chateaubriand, Passejos per Roma de Stendhal, alguns textos de Flaubert o determinades obres de Robert Louis Stevenson, Mark Twain, George Borrow i Pierre Loti. Però serà el segle XX el de la consolidació de l’empremta literària en els llibres de viatges, amb una nòmina espectacular d’autors que en realitat constituïxen un món d’una magnitud pràcticament inabastable: Graham Greene, Jack Kerouac, Robert Byron, Lawrence Durrell, Henry Miller, John Steinbeck, Norman Lewis, Rebecca West, Evelyn Waugh, Bruce Chatwin, Ryszard Kapuściński i moltíssims més, passant pel valencià i molt injustament oblidat Daniel Martínez Ferrando o per Camilo José Cela i Josep Pla fins arribar a Patrick Leigh Fermor i la seua prosa esplendent, probablement el millor exemple que nega sense residus de dubte eixa pretesa absència d’introspecció o de creació quan de narrar un camí es tracta.
Si per als anglesos i alemanys il·lustrats del segles XVII, XVIII i primeries del XIX no hi havia més viatge iniciàtic que aquell periple meridional anomenat “Grand Tour” per terres de França, Itàlia o Grècia, amb la seua càrrega de romanticisme i tòpics, però també de veritat i de bellesa (recordem Keats), per a bona part dels joves europeus nascuts en la segona mitat del segle XX, ja en plena influència imperial nord-americana, no hi havia més viatge definitiu que travessar els Estats Units de costa a costa i fer-ho en cotxe, eixe nou cavall prodigiós. Si per als nòrdics del “Grand Tour” la baixada al sud era una sort de redempció del seu puritanisme boirós i un retrobament amb unes cultures tan menyspreades com secretament admirades –i fins i tot envejades–, per als urbanites europeus contemporanis el viatge nord-americà voldria representar un retorn a certa vida salvatge, desordenada. I faran eixe retorn dins d’un imaginari molt ampli i on caben des dels beats fins a les grans praderes, des del desert fins als boscos immensos i primordials, passant per carreteres on la vista es perd i per ciutats recents i formidables, tot això nodrit incansablement des de la infantesa per un autèntic allau de cultura popular impresa i sobretot televisiva i cinematogràfica, amb les conegudes i assumides dosis d’admiració més o menys secreta i de crítiques més o menys soterrades que desperta qualsevol imperi per part dels seus súbdits.
Estic segur que si Vicent Chilet –com jo mateix, com tants, com tots– haguera pogut fer el seu viatge nord-americà als vint anys, hauria triat recórrer els Estats Units de costa a costa, des de l’Atlàntic al Pacífic, seguint el tòpic, les ànsies i els anhels de la joventut primera. Com ha tingut la sort de fer-lo encara jove, però ja a les portes de la maduresa, les racions de mesura que l’edat aporta li van fer triar per una nova i sempre iniciàtica baixada al sud com les d’aquells romàntics, però en este cas des de Seattle fins a la mítica San Francisco, un periple pacífic a la vora de l’oceà més gran del planeta.
Amèrica com a mite, Amèrica com a territori per descobrir i sobretot reconéixer, perquè d’alguna manera tots, sense estar, ja hem estat allí. Amèrica com a carretera infinita per on deixar-se portar volent fer realitat vells somnis i restaurar mitologies potser un poc rovellades. I això ha fet Vicent Chilet: recórrer i contar-nos la 101, la carretera que travessa de dalt a baix tot l’oest nord-americà des del gèlid i immutable Canadà fins a la càlida i sempre atractiva Califòrnia. No ho ha fet a soles. Li acompanyen en el periple –a banda de nosaltres, gojosos lectors– una Laura que, perfecte transsumpte d’aquella Laura de Petrarca (però venturosament prou més concreta i carnal), dóna inspiració i ajuda des d’un tan discret com necessari segon pla. També és protagonista de la narració Seaman, el cotxe de lloguer (sagrat artefacte si dels Estats Units parlem) que bategen amb eixe nom poc després d’iniciat el seu instrumental i efímer idil·li, i que a hores d’ara deu dormir en qualsevol descampat a l’espera de nous inquilins i noves milles per recórrer, alié a la seua posteritat de paper.
I el relat. Una narració que partint de Seattle ens portarà per ciutats grans i menudes, per trams de carretera on se sent brogir l’oceà i per altres on el silenci ens transporta a l’inici de determinades pel·lícules, per boscos habitats màgicament per sequoies, per motels inquietants i cafeteries on fer i desfer tòpics, per interessants i divertides pinzellades històriques. També tindrem platges, tòtems, personatges estranys, reflexions sempre encertades, vins, llibreries, contratemps que són destí i tot el mosaic de vida que es transmet quan una narració aconseguix superar el pur relat i conforma una entitat pròpia i transcendent d’introspecció amerada de vivències per a transformar-se en bona literatura. A més, tenim música. Cada capítol rep el nom d’una cançó americana, o d’inspiració americana, i el seu autor. Una playlist més que recomanable com a banda sonora i perfecte complement del llibre.
I la mirada. La mirada de Vicent Chilet és la d’un valencià que sap que el viatge és parèntesi i pausa, recapitulació i aprenentatge, però que no oblida d’on ve i on ha de tornar. Per això el llibre està quallat de comparances i records provocats per la visió i el contrast de les coses, de les persones, dels espais. Així, compara ponts, mercats, menjars, esports… I bona part del paisatge i el paisanatge que va trobant tindrà un referent millor o pitjor –ací no hi ha xovinisme– en la seua llunyana València. Igual que ens conta la magnificència daurada i final de Califòrnia o les ja intuïdes ombres de Mèxic que quedaran, potser, per a un altre viatge. Amb tot açò Vicent Chilet ha bastit una obra excel·lent que ara podem gaudir sense més limitacions que la pròpia dosificació del plaer de la seua lectura. Perquè este llibre mereix i ja forma part de l’imaginari col·lectiu que tots els devots de la literatura de viatges tenim d’eixa cosa immensa i inesgotable que, fa uns quants segles, decidírem anomenar Amèrica.

—Toni Sabater. Escriptor i editor.

 

SLOW WEST. Crònica d'una ruta americana.

Vicent Chilet

144 pgs

Il·lustrat a color

14,75€

 

Please reload

Últims posts
Please reload

Per etiquetes
Please reload

Seguix-nos
  • Facebook - Black Circle
  • Twitter - Black Circle