«Viatge al cosmos Valle-Ortí», per Vicent Molins



VALÈNCIA, 17/06/2014 | VICENT MOLINS

En un context de futur tèrbol i matisos encara una miqueta més foscos per a qui tracta amb material cultural, la presència en el carrer Avellanes (València) de la galeria Valle Ortí és un exercici de resistència. L’aposta del seu propietari Nacho Valle per la coherència i el valor del contingut enfront del pes únicament estètic, situen esta galeria com un puntal d’una ciutat alternativa allunyada del calatravisme.

En setembre passat William J. R. Curtis visità València i carregà contra el calatravisme. Una cosa gens extraordinària si no fóra per l’autoritat del personatge. Curtis –un anglès de Kent que viu en un poblet al sud de França– s’ha convertit des de la seua condició d’historiador i crític d’arquitectura en un flagell contra tot allò falsament icònic. Té una qualitat molt difícil d’aconseguir: quan parla d’arquitectura en realitat està parlant de moltes altres coses.

El cos voluminós de Curtis s’estengué sobre l’aula magna de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica. Allà es va referir a la València de Calatrava com “una arquitectura tecno-kitsch” i “un malson de color blanc”. Foren les paraules més suaus. Qualificà la Ciutat de les Arts i de les Ciències de “pura retòrica”. “Provoca soroll visual”, assenyalà. Edificis populistes amb abundància d’elements que són “expressió de no res”, afegí. “Un gran xou”, conclogué. Com la certificació que la forma ha guanyat al fons. Curtis parlava d’arquitectura, però alhora, potser involuntàriament, descrivia bona part de les fites que han marcat l’evolució de la ciutat en les darreres dos dècades.

El calatravisme, més enllà de l’arquitectura promoguda per l’aiatol·là Santiago Calatrava, servix com arrel ideològica per a sintetitzar el culte a l’impacte, al leitmotiv, enfront del contingut i les idees. I per posar nom a la propensió que ha tingut València, com moltes altres, per a epatar mentres la seua rebotiga –per negligència o furt– s’anava quedant sense reserves.

En un d’eixos matins valencians entre l’estiu i la tardor en què la calor no és de veritat calor i el fred encara queda molt lluny, visite a Nacho Valle al lloc on treballa pel dia. Una galeria d’art modern al carrer Avellanes, vigilada de prop per la Catedral, l’Arquebisbat, l’Agència Tributària o la conselleria d’Hisenda, a la València més històrica, on la ciutat es custodia. Per context físic, i davant la mort de gran part de les galeries d’art locals, una galeria d’art modern al carrer Avellanes pot ser un fet tan diferencial com localitzar un temple gòtic al polígon industrial Vara de Quart.

La galeria Valle Ortí és en realitat una resistència davant les coses. Davant el buidatge cultural i davant l’aplicació del calatravisme més exacerbat.

Nacho Valle, un dels ‘senyors del Carme’, em rep amb pantalons curts i en bigot. La seua galeria és diàfana, un espai obert sense massa racons. Baix la tirania del color blanc. No obstant això el conjunt té aspecte de cova. En el fons de la cova Nacho conversa de manera vehement amb dos dels seus empleats. En la majoria de galeries d’art sembla que no viu ningú, però ací s’escolten veus i sorolls de sabatilles.

Durant tota la xarrada el seu missatge em recordarà al de William J. R. Curtis. Encara que Nacho Valle pesa al voltant de 80 quilograms menys, tots dos compartixen discurs i mantra: la defensa a ultrança de la raó per damunt de l’estètica. Primer la idea i el contingut, després la resta. I entre la resta, l’estètica.

La vida de Nacho Valle és la vida de la galeria Valle Ortí. Amb només dos anys de diferència. El 14-11-1973 Vidal Valle Ortí (el pare) obri la galeria d’art en el lloc on encara hui perdura. Eixe dia Nacho (el fill) complia dos anys sense tindre idea de la importància decisiva que tindria l’escenari per a ell.

La galeria, en la seua configuració i estil original, era substancialment diferent de la d’ara. Es tractava d’una clàssica galeria d’art modern influïda per l’Escola de París i de Madrid. Que es convertix en el pati de Nacho Valle. Allà juga i corre, encara sense bigot. I allà, a un pas de l’Arquebisbat, s’habitua a saber que Ginés Parra és Ginés Parra. L’experiència de criar-se entre artistes i les seues produccions inocula en ell una forta efusió per l’art i la recerca de noves regueres artístiques, que el porta a començar a viatjar per mig món aterrant a les localitzacions fonamentals del circuit d’art modern: Basilea, Miami, Mèxic DF, Nova York…

L’etapa formativa alimenta el propòsit de consumar l’emancipació artística i obrir galeria pròpia. L’objectiu és parir a València un nou espai per a l’art contemporani, assumint riscos. Troba lloc, al carrer Governador Vell. Però els fets, que són a consciència capritxosos, desvien el camí. No obrirà en este carrer. Davant la malaltia de Vidal Valle, Nacho assumix en 2001 la gestió de la Valle Ortí. Era el retorn a l’escenari de la infància.

Més d’una dècada després, les portes continuen obertes, el nom –com a homenatge perpetu al fundador– seguix sent el mateix. Però les coses han canviat i el xiquet que jugava amb sis anys entre obres d’art, dota a l’espai d’un nou estil. Amb alguns objectius capitals: 1) tindre una identitat personal, arriscada, 2) participar plenament del circuit mundial d’art modern, 3) apostar pels valors emergents, 4) i, sobretot, no variar els principis. En definitiva –i en la línia que apuntava William J. R. Curtis en aquella lliçó– intentar no ser l’expressió del no res.

Cronològicament el 2005 és l’any d’inflexió. És quan finalitza el processat des de la galeria clàssica de sempre a una galeria molt jove, independentment de l’edat dels seus artistes. Valle anirà formant un equip de creadors i girarà pel món. En les intenses explicacions fa una pausa per a referir-se als seus padrins: Pep Benlloch i Tomàs March. Benlloch ha sigut el director d’Espai Visor des de la fundació l’any 1982. Tomàs March va dirigir la galeria homònima. Els dos tutelaren els seus passos en un sector, el de l’art modern, que té molt de cosmos privat en el que avançar suposa derrotar lleis naturals.

L’expansió de la nova Valle Ortí coincidix amb la fase explosiva del conflicte econòmic a Espanya, quan comencen a clavillar les estructures, els bancs són el destí de les ofrenes i tot allò indiscutible entra en discussió. Les galeries d’art de la ciutat senten la calor sofocant. Moltes d’elles no aguanten i acaben abrasides. Com la Tomàs March. O La Nau. O My Name’s Lolita Art. Algunes de les que mantenen la vida no vendran ni una sola obra en tota la temporada. La burgesia mitjana, un dels sostens principals, desapareix com a client.

La Valle Ortí, una altra vegada, resistix i respon prolongant la seua expansió. A Nacho Valle se li va posant cara de cosmonauta al comandament d’una xicoteta nau, amb perills que arriben des de tots els flancs, fogonades i xocs contra runes espacials, astres que van morint al seu voltant, i forats negres amenaçadors. Valle sap quin és el seu planeta de destinació i no té intenció de variar l’òrbita. Fi de la metàfora.

Les vendes d’art modern a València són pràcticament inexistents. L’aliment arriba fonamentalment de compradors dels Estats Units i el nord d’Europa, potser més acostumats que el públic espanyol a tindre a casa una instal·lació en lloc d’un bodegó arquetípic o una figura de Lladró. Les galeries han entrat de ple, més que mai, en aquella categoria de parcel·les d’una ciutat que si sobreviuen no és per la seua ciutat.

Estar en els llocs oportuns ja ha deixat de ser important per a passar a ser vital. La fira Volta Basilea és la clau suïssa per a l’art emergent i un dels llocs fixes en el viatge de la galeria Valle Ortí. Juntament amb el Volta Nova York. Com també Pulse Miami, la major fira independent d’art contemporani dels Estats Units. I Maco Mèxic, que il·lustra el coratjós interès dels mexicans per les noves tendències artístiques. A més d’Arco, la fira madrilenya, termòmetre de l’estat de salut de l’art modern a Espanya i on cada presència li costa a una galeria com Valle Ortí prop dels 30.000 euros. La inversió en cada viatge és un nou envit a tot o res. Si les vendes en una fira funcionen malament, el risc de fallida augmenta exponencialment.

Contradient l’absurd costum de creure que el futbol és una afició incompatible amb la cultura (de vegades és raonable pensar-ho…), Nacho Valle, aficionat del València, acaba parlant de futbol i de les semblances que té el seu ofici de viatjant pel món amb les del secretari tècnic, escodrinyant nous talents al voltant de la Terra.

Producte de les troballes ha acabat conformant una plantilla d’artistes que, com una bona alineació, conjuga talents reconeguts amb futures promeses que podrien acabar creixent o, qui sap, potser no. A la llista apareixen noms nascuts a Catarroja, a Entre Ríos (Argentina), a Miami, a Vila-real i a Copenhagen.

El propietari comenta que el seu “estil de joc” és una renúncia al sobrecarregament. Una aposta per no caure en la preeminència de la pintura, sinó –en un eclecticisme visceral– virar també cap a la fotografia, el paper, l’escultura o el vídeo (eixe inexplorat). Una barreja evident mirant les últimes exposicions. La de Xavier Arenós juga amb 9 obres que partixen des de la fotografia al vídeo per a raonar sobre territoris marcats per les renúncies i la desolació. L’anterior, d’Eduardo Balanza, amb una mateixa varietat de suports, recorre la cultura musical del casset i el club.

Nacho Valle enuncia com a dogma el rebuig a adaptar les seues exposicions segons les possibilitats de venda. Els seus principis no semblen flexibles ni joncs que es dobleguen segons la direcció del vent. Assegura convençut que no canviarà l’estil o la finalitat de les exposicions encara que crega que pot vendre més. Traslladat al periodisme digital, suposaria escriure sobre allò que u de veritat desitja i no sobre allò que comportarà més visites. Una autèntica quimera.

És en aquell moment quan, com l’anglés voluminós William J. R. Curtis, Nacho Valle entona les diferències entre l’interès real i el xou buit, entre tindre un valor o sols un impacte. I confessa l’aversió que li provoca allò que únicament té una finalitat estètica o només busca epatar. Parla d’art modern, però en realitat està parlant de moltes altres coses.

Nacho Valle (València C, 1971) és, junt al seu bigot, propietari de la galeria Valle Ortí des que va prendre el relleu del pare (Vidal) l’any 2001. Va ser en aquell moment quan començà la mutació d’una galeria clàssica en un espai nou i arriscat que aposta per un art contemporani amb argument i varietat de suports. Valle, soci de diversos locals d’oci a València, viu en l’òrbita mundial de l’art modern fent xicotets passos pels aeroports, però grans bots per a la supervivència de la seua galeria.

© Lletraferit #02 (Novembre 2012). Actualment Nacho Valle treballa en la Y Gallery de Nova York.

#nachovalle #artmodern #ygallery

194 vistas