21.09.2016

Conta la llegenda que, el 1411, hi hagué la miraculosa troballa del famós Crist del Grau, una talla gòtica que es diu que aparegué surant damunt les ones a mitjan camí de les àrees marítimes del Grau i de Russafa (que llavors era extensa). Com que els veïns dels dos llocs la volien per a ells i la disputa s'encenia, es va decidir aviar el Crist en una barca, i que Ell mateix decidira en quina vora volia recalar. I s'estimà més el Grau, com és notori, tot i que els russafers feren mans i mànegues per emportar-se'l, amb tot de barquetes armades amb les perxes i els ganxos de l'Albufera, sense gens d'èxit. A la fi, es va fer la seua Voluntat, i alabat siga Déu. Aquest, segons Toni Sabater, podria ser l'origen de la denominació, encara viva, de la terra del ganxo amb què es coneix Russafa, tot i que els russafers o russafins tenim moltes altres teories –quasi tantes com veïns– per a explicar-ho.

El llibre en què Toni Sabater ens reporta aquest conte meravellós, i milers de coses més, es titula Ciutat de campanars, i és una delícia de la primera pàgina fins a l'última, com solen ser-ho les obres de l'amor documentat. Com és sabut, Víctor Hugo va descriure València com la ciutat de les tres-centes esglésies i els tres-cents campanars en un vers de Les orientals. Sembla que Hugo no va estar mai a València i que el vers no és més que una hipèrbole, una bella exageració, però en tot cas és cert que, abans de la desamortització, València era una ciutat populosa desglésies i convents, i que un eixam vertical de campanars de totes les mides i estils possibles formava el seu inconfusible skyline, dominat per la robustesa indòmita del Micalet i la gràcil finor del veí campanar de santa Caterina. En resum, n'hi havia moltíssims, i encara en queda un bon grapat. El llibre de Toni Sabater en tria dotze, com els apòstols; sis pertanyents a la ciutat de dins (de l'antiga muralla) i sis a la de fora, per a parlar-nos dels barris que cadascun d'ells custodia. Els campanars no són exactament pretextos per a parlar-nos de les mil curiositats de la ciutat: són emblemes i desencadenants. Són dotze talaies o almenares pacífiques per a dir-nos tot el que sap –i en sap molt– del que s'arrecera als seus peus. El que hi ha ara i el que hi ha hagut al llarg del temps.

Ciutat de campanars és un recorregut històric per València de barri en barri, al llarg d'un itinerari molt desembarassat, aparentment atzarós, però interiorment metòdic, quasi obsessiu, que utilitza els campanars i les parròquies com a fils d'Ariadna útils per a desentranyar el laberint urbà, que és un laberint en l'espai i en el temps. Toni Sabater segueix capa per capa la densa sedimentació de la ciutat i les seues constants metamorfosis amb minuciosa atenció i gràcia descriptiva: recorreguts, anècdotes, canvis, projectes realitzats o frustrats, belleses supervivents i destruïdes (el centre històric de València ha patit un afany assolador tan vandàlicament immerescut que ha desfet la fesomia de barris sencers, i com que l'autor ho sap molt bé, hi ha sectors sencers del llibre que no poden ser més que una elegia), mirades de viatgers i de veïns il·lustres, contalles, festes, aparicions i desaparicions; el magma inabastable d'una ciutat tenaç. Sabater en sap tant, de tot això, té tantes coses a dir-hi i tantes ganes de dir-les que en algun moment s'atropella i escriu pàgines d'una densitat vital massa atapeïda i tot, però justament aquesta densitat és, si bé es mira, una de les millors virtuts del llibre, que ens atrapa amb l'entusiasme d'algú que sap transmetre la màgia d'aquesta ciutat excitable, barroca i casolana, perquè la sent intensament.

Llibres sobre València, se n'han escrit uns quants. Des del magnífic recorregut històric de Manuel Sanchis Guarner, La ciutat de València, a l'atractiva València, guia particular de Joan Francesc Mira, passant per Valencia, ciudad abierta de l'infaust José Ombuena (un llibre sobre València on es ridiculitza la literatura en valencià no pot anar bé de cap manera) o el molt més amable Carrers i racons de València, de Llorenç Millo, entre altres, a banda de més d'un aplec de fervorosos versos d'Estellés. No són tants com campanars, ni tampoc tants com la ciutat mereix, però n'hi ha de bons. Jo no gosaria dir que Ciutat de campanars siga el millor llibre que s'ha escrit mai sobre València, perquè Sanchis Guarner posa el llistó molt alt (també Estellés), però sí que puc dir que és un dels millors i, probablement, el més feliç de tots. Com el mateix autor confessa en la primera pàgina, està amerat d'una ja antiga passió per la ciutat, i la ciutat l'ha correspost amb abundor. Per això és un llibre feliç, i aquesta felicitat se'ns comunica. Algú va escriure que València era la ciutat de l'oblit. Ben pocs llibres han sabut convertir-la en una ciutat de la memòria viva, amb un passat esplèndid i un futur que pot ser-ho també. Aquest n'és un.

—ENRIC SÒRIA. Posdata. Levante-EMV. 10/09/2016

CIUTAT DE CAMPANARS

Toni Sabater

164 pg / fotos a color de Germán Caballero

17.95€

30.05.2016

 

Miquel Nadal fa un repàs vital que alterna experiències viscudes, dietari íntim, bestiari de personatges inversemblants o situacions que, al recer d’un delicat sentit de l’humor que sobrevola tot, transmeten amb goig una profunda i agraïda melancolia. Jugant a conveniència amb les màsqueres del jo i de l’ell, l’autor fantasieja entre la realitat i la ficció mentres que la devoció i la vocació literària, l’amor declarat a la ciutat de València, les glòries i misèries de la maduresa o la llengua recuperada són els quatre punts cardinals del seu llibre.

 

Hi ha llibres que tenen la insòlita textura d’un divendres per la vesprada, llibres que prometen la felicitat assequible d’un café amb vistes a la mar, llibres dins dels quals un es quedaria a viure per a sempre.

 

Miquel Nadal ha firmat un d’eixos estranys exemplars destinats a romandre en la memòria dels seus lectors. Una història que oscil·la entre el dietari, la recreació cartogràfica dels límits de la ciutat i la faula d’uns quants personatges de ficció que diuen més del seu autor i els seus anhels que qualsevol confessió personal i que només aflora, d’una manera molt subtil, en uns quants paràgrafs veritablement antològics.

 

No vull caure en hipèrboles que sé que l’autor detesta. Constate allò llegit. Nadal ha escrit un llibre complex però meravellós, diferent, divertit, d’una suggeridora i amable profunditat. Un llibre de València sense tòpics, ajustat a la singularitat de l’autor i les seues ressonàncies, quallat de complicitats i matisos, amb l’eco reconeixible d’alguns clàssics: Paul Auster, Patrick Modiano, Quim Monzó o fins el mateix Georges Perec.

 

Per damunt de tot, allò que subjau en este Inventari mínim és el substrat de la ciutat allunyada de la mirada convencional que confon l’enumeració de referents urbans amb la seua projecció literària. Nadal trenca amb eixa escenificació de les obvietats.

L’autor pensa la ciutat i la transforma. Eixe mèrit em pareix capital. Ja no es tracta d’escriure la gran novel·la de València al caliu de paràmetres huitcentistes. Nadal ho sap i no es deixa enganyar al respecte, i d’ací la originalitat i valentia de la proposta. Sense inventar res, reformula amb mestria totes les possibilitats que troba al seu abast per a moure’s en el fil d’aram que separa la ficció de la realitat, la versemblança de la imaginació.

 

L’autor visibilitza una València metafísica i amagada. Ho fa per mitjà de personatges de ficció els quals peguen voltes a idees i desenllaços que només un flâneur confés pot i sap gestionar. La narració es dispara en mil direccions, però ho fa des de la convicció de l’estudiós que ha sabut esprémer al màxim la història i les històries de totes les Valències que bateguen en la seua mirada. El narrador eclèctic d’Inventari mínim és un gran tapat. Eixa condició li atorga privilegis i responsabilitat. El lampista de les altes instàncies descriu amb precisió eixe moment en el qual la societat va començar a confondre les possibilitats reals amb les malaltisses.

 

Lluny de quedar-se en la prosa notarial del negre que s’aguaita als secrets d’alcova de l’administració pública, el text alça el vol per a provocar el somriure còmplice del lector en uns quants capítols delirants. Són els meus preferits. Preval en ells l’esperit mordaç, l’enginy il·lustrat i el gen captiu del protagonista de qualsevol pel·lícula de Woody Allen. Nadal configura el plànol de la ciutat davall d’una òptica tan personal com inclassificable. Llavors, la confessió, el to íntim i la ironia adquirixen el valor afegit que transforma allò local en universal. Ja no és només València. És l’home captiu i perplex. Brolla, d’una manera commovedora, però sense besllum de coentor, la veritat neta i delicada.

 

En eixe sentit, hi ha tres estampes que definixen les edats del narrador. El xiquet tímid que va aprendre a llegir abans d’hora, l’adolescent abstret que s’aguaitava a un balcó on no hi havia ni poble ni ciutat perquè tot surava davall de l’atmosfera devastada d’un paisatge sense poetes, i el jove universitari que somiava amb escriure llibres memorables en la llengua dels seus majors. És evident que ho ha aconseguit.

—RAFA LAHUERTA. Posdata. Levante-EMV

 

INVENTARI MÍNIM

Miquel Nadal

128 pg

14.75€

 

30.05.2016

 

Hay pasiones a ras de suelo y otras de altura. Toni Sabater, editor del sello valenciano Drassana, se decanta por las segundas. Y las publica. ‘Ciutat de campanars’ funciona como una cartografía sentimental y patrimonial de Valencia, sus barrios, sus campanarios y sus rincones vividos. A iglesias y conventos, como San Valero, San Esteban, Santa Mónica, San Sebastián y Santa María del Mar, entre otros, se acerca con la mirada curiosa de un ciudadano ávido por conocer el pasado y la vida cotidiana, sin desdeñar las referencias literarias y los apuntes artísticos e históricos.

 

Hay muchas Valencia, pero todas están en ésta, algo que trata de captar el autor. Sabater logra contagiar la atmósfera de cada capítulo, tanto si hay bullicio, como sucede en el entorno de San Agustín, como si es decadente, como cuando recorre el barrio de El Pilar.

 

La torre de Santa Catalina es ahora un icono de la ciudad y «mantiene con el Miguelete cierta disputa, tanto por proximidad como por el valor emblemático de la silueta», según Sabater. En cambio, el capítulo dedicado al campanario de El Patriarca lo concluye con recuerdos propios: «Calles silenciosas de la Xerea o de Sant Bult, de paseos de sábado o domingo por la mañana, cuando visitábamos a la abuela recluida en una residencia de Gobernador Viejo, esperando el final, tan lejos de su Ruzafa o de su barrio Quart, tan lejos de los suyos, y aquella tristeza disimulada, y aquella cuenta atrás, y su alegría sincera al ver a las bisnietas que aún no entendían nada».

 

‘Ciutat de campanars’, que se estructura en dos partes (Los territorios del mito y La ciudad abierta), es un paseo que se nutre de memoria y de experiencias del escritor y abogado. «Es un libro personal. Que nadie busque en estas páginas doctrina ni oficialismo, academicismo o conclusiones, porque sólo son el resultado sedimentado de una ya antigua pasión por la ciudad, por el paseo contemplativo y solitario, y por la voluntad de información, de la imposibilidad de vivir sin saber qué somos y dónde venimos, y qué cosas nos han pasado, como a ciudadanos y como habitantes de un país ya tan viejo como cargado de futuro», escribe Sabater en el prólogo de la publicación. «El libro es un homenaje a la ciudad que me ha hecho como soy, a las calles y las plazas que la conforman, a la gente que la ha vivido», concluye el autor de ‘Dies’.

—Carmen Velasco. Las Provincias

 

CIUTAT DE CAMPANARS

Toni Sabater

Fotos de Germán Caballero

168 pgs

Il·lustrat a color

17.95€

 

30.04.2015

 

L'escriptor Toni Sabater ha fet el pròleg per al llibre de Vicent Chilet «Slow West. Crònica d'una ruta americana». A continuació podeu llegir-lo.

 

Mantenen determinats teòrics que els llibres de viatges no poden ser tractats estrictament com a literatura. En tant que no-ficció i pur relat d’una experiència real –vénen a dir– no assolixen el nivell d’introspecció i creació necessari per a formar part del selecte club sobre el qual dicten normes i classificacions.
Es pot assumir amb certes reserves eixa exclusió si atenem només a les primeres obres que tenen per motiu la descripció més o menys estricta d’un viatge, des d’Heròdot fins a Marco Polo, des d’Ibn Battuta fins als naufragis d’Álvar Núñez Cabeza de Vaca. Però costa molt entendre eixa condemna a les tenebres exteriors de la literatura per a textos que, a partir dels finals del segle XVIII, fan del llibre de viatges molt més que un estoic relat, molt més que una guia. Parle, per exemple, del Viatge a Itàlia de Goethe, o del Viatge sentimental de Laurence Sterne. Més avant, el segle XIX serà el del trànsit cap a la consolidació d’un gènere –digam-ho ja sense por, literari– que marcarà fites glorioses com De París a Jerusalem de Chateaubriand, Passejos per Roma de Stendhal, alguns textos de Flaubert o determinades obres de Robert Louis Stevenson, Mark Twain, George Borrow i Pierre Loti. Però serà el segle XX el de la consolidació de l’empremta literària en els llibres de viatges, amb una nòmina espectacular d’autors que en realitat constituïxen un món d’una magnitud pràcticament inabastable: Graham Greene, Jack Kerouac, Robert Byron, Lawrence Durrell, Henry Miller, John Steinbeck, Norman Lewis, Rebecca West, Evelyn Waugh, Bruce Chatwin, Ryszard Kapuściński i moltíssims més, passant pel valencià i molt injustament oblidat Daniel Martínez Ferrando o per Camilo José Cela i Josep Pla fins arribar a Patrick Leigh Fermor i la seua prosa esplendent, probablement el millor exemple que nega sense residus de dubte eixa pretesa absència d’introspecció o de creació quan de narrar un camí es tracta.
Si per als anglesos i alemanys il·lustrats del segles XVII, XVIII i primeries del XIX no hi havia més viatge iniciàtic que aquell periple meridional anomenat “Grand Tour” per terres de França, Itàlia o Grècia, amb la seua càrrega de romanticisme i tòpics, però també de veritat i de bellesa (recordem Keats), per a bona part dels joves europeus nascuts en la segona mitat del segle XX, ja en plena influència imperial nord-americana, no hi havia més viatge definitiu que travessar els Estats Units de costa a costa i fer-ho en cotxe, eixe nou cavall prodigiós. Si per als nòrdics del “Grand Tour” la baixada al sud era una sort de redempció del seu puritanisme boirós i un retrobament amb unes cultures tan menyspreades com secretament admirades –i fins i tot envejades–, per als urbanites europeus contemporanis el viatge nord-americà voldria representar un retorn a certa vida salvatge, desordenada. I faran eixe retorn dins d’un imaginari molt ampli i on caben des dels beats fins a les grans praderes, des del desert fins als boscos immensos i primordials, passant per carreteres on la vista es perd i per ciutats recents i formidables, tot això nodrit incansablement des de la infantesa per un autèntic allau de cultura popular impresa i sobretot televisiva i cinematogràfica, amb les conegudes i assumides dosis d’admiració més o menys secreta i de crítiques més o menys soterrades que desperta qualsevol imperi per part dels seus súbdits.
Estic segur que si Vicent Chilet –com jo mateix, com tants, com tots– haguera pogut fer el seu viatge nord-americà als vint anys, hauria triat recórrer els Estats Units de costa a costa, des de l’Atlàntic al Pacífic, seguint el tòpic, les ànsies i els anhels de la joventut primera. Com ha tingut la sort de fer-lo encara jove, però ja a les portes de la maduresa, les racions de mesura que l’edat aporta li van fer triar per una nova i sempre iniciàtica baixada al sud com les d’aquells romàntics, però en este cas des de Seattle fins a la mítica San Francisco, un periple pacífic a la vora de l’oceà més gran del planeta.
Amèrica com a mite, Amèrica com a territori per descobrir i sobretot reconéixer, perquè d’alguna manera tots, sense estar, ja hem estat allí. Amèrica com a carretera infinita per on deixar-se portar volent fer realitat vells somnis i restaurar mitologies potser un poc rovellades. I això ha fet Vicent Chilet: recórrer i contar-nos la 101, la carretera que travessa de dalt a baix tot l’oest nord-americà des del gèlid i immutable Canadà fins a la càlida i sempre atractiva Califòrnia. No ho ha fet a soles. Li acompanyen en el periple –a banda de nosaltres, gojosos lectors– una Laura que, perfecte transsumpte d’aquella Laura de Petrarca (però venturosament prou més concreta i carnal), dóna inspiració i ajuda des d’un tan discret com necessari segon pla. També és protagonista de la narració Seaman, el cotxe de lloguer (sagrat artefacte si dels Estats Units parlem) que bategen amb eixe nom poc després d’iniciat el seu instrumental i efímer idil·li, i que a hores d’ara deu dormir en qualsevol descampat a l’espera de nous inquilins i noves milles per recórrer, alié a la seua posteritat de paper.
I el relat. Una narració que partint de Seattle ens portarà per ciutats grans i menudes, per trams de carretera on se sent brogir l’oceà i per altres on el silenci ens transporta a l’inici de determinades pel·lícules, per boscos habitats màgicament per sequoies, per motels inquietants i cafeteries on fer i desfer tòpics, per interessants i divertides pinzellades històriques. També tindrem platges, tòtems, personatges estranys, reflexions sempre encertades, vins, llibreries, contratemps que són destí i tot el mosaic de vida que es transmet quan una narració aconseguix superar el pur relat i conforma una entitat pròpia i transcendent d’introspecció amerada de vivències per a transformar-se en bona literatura. A més, tenim música. Cada capítol rep el nom d’una cançó americana, o d’inspiració americana, i el seu autor. Una playlist més que recomanable com a banda sonora i perfecte complement del llibre.
I la mirada. La mirada de Vicent Chilet és la d’un valencià que sap que el viatge és parèntesi i pausa, recapitulació i aprenentatge, però que no oblida d’on ve i on ha de tornar. Per això el llibre està quallat de comparances i records provocats per la visió i el contrast de les coses, de les persones, dels espais. Així, compara ponts, mercats, menjars, esports… I bona part del paisatge i el paisanatge que va trobant tindrà un referent millor o pitjor –ací no hi ha xovinisme– en la seua llunyana València. Igual que ens conta la magnificència daurada i final de Califòrnia o les ja intuïdes ombres de Mèxic que quedaran, potser, per a un altre viatge. Amb tot açò Vicent Chilet ha bastit una obra excel·lent que ara podem gaudir sense més limitacions que la pròpia dosificació del plaer de la seua lectura. Perquè este llibre mereix i ja forma part de l’imaginari col·lectiu que tots els devots de la literatura de viatges tenim d’eixa cosa immensa i inesgotable que, fa uns quants segles, decidírem anomenar Amèrica.

—Toni Sabater. Escriptor i editor.

 

SLOW WEST. Crònica d'una ruta americana.

Vicent Chilet

144 pgs

Il·lustrat a color

14,75€

 

28.09.2014

Text Vicent Molins

— Què pensaren en casa quan diguéreu que volíeu fer una revista en paper?

— La pregunta pressupon que ho hem dit a casa… I no. La família a partir de certa edat està per a donar-los alegries o, com a mínim, un bon passar, amb receptes saludables i sense espants, un catàleg de vesprades plàcides i xiquets, cadells i postes de sol i “te'n recordes d'aquell viatge? que guapeta que estava la menuda”… A mi quan em veuen pel carrer amb el Lletraferit dic que li l’estic aguantant a un amic. Informar a la família que un s'ha ficat en el revisterisme de paper, amb la formalitat i el drama que requerix el cas, amb tot l'aparell estètic de les grans comunicacions, seria entrar de genolls en la destrucció. El meu iaio volia que jo fóra guàrdia civil. Capità per a ser exactes. Deixem-ho aquí.

— Per què el paper? Vos sentiu com si cuidàreu una espècie en extinció? Sou uns romàntics?

— Perquè sí. Perquè vàrem aprendre a llegir en paper i abans de la descodificació de la lletra va ser el tacte. Perquè fa bona olor i perquè en un món en què l'eternitat es mesura en hores i likes, poder fer un objecte perdurable i artesanal és una forma de resistència. Quan tots els selfies del món s’hagen cremat amb justícia, els exemplars de Lletraferit seguiran vius i alerta. I sí, clar que és una decisió romàntica. Nosaltres voldríem fer tantes coses extintes… Publicar en paper, consumir paper, és també una aposta per una classe de comerç i per una classe de ciutats. La digitalització a tota ultrança dels continguts és devastadora per a les llibreries. I una ciutat sense llibreries és una ciutat que no val la pena salvar. D'altra banda, l'experiència de la revista i el llibre físic, de la lectura amb les mans, remet a unes certes condicions de calma, de dedicació, que no es donen en internet. Internet és compulsiu. I, oh, “és que el paper no és interactiu i no puc opinar en temps real”… Doncs per això, senyora. De totes maneres, després d'esta declaració de puresa, també vivim en les xarxes socials. Ho sentim. Ho sentim molt.

— Com va sorgir la idea de la revista? En quin moment?

Lletraferit recull una tradició anterior heroica de 88 números. Va ser com entrar en una cotxera i vore, davall una lona, un automòbil fabulós que només demanava un parell d'ajustos per a tornar a funcionar. Vàrem aprofitar l'estructura existent i l'experiència de milers d'hores de treball anteriors i les vàrem actualitzar i ampliar. Perquè fóra viable i perquè cada número poguera tindre la qualitat necessària (tenint en compte un sistema de treball no professional, és a dir: ni exclusiu ni remunerat) passàrem d'una publicació mensual a traure dos números a l'any. A més, pensàvem que l'espai que va deixar lliure aquell primer Lletraferit no l’havia ocupat ningú. No existia una revista d'estes característiques. Al remat fem una publicació amb total llibertat creativa que reflectix les nostres obsessions i interessos: és una revista urbana, literària, marinera, artesanal, de barri i de naturalesa, d'art, de futbol, de grans viatges i de viatges mínims. Allò que ens dóna la gana. I hem reunit algunes de les millors firmes que es poden trobar en el periodisme i la literatura valencianes. Eixe univers que anem armant ens reafirma i ens amplia extraordinàriament les possibilitats. També és una revista nascuda en la ciutat de València, però amb vocació d'anar del nord al sud del territori valencià.

— Si hagueres d’enunciar dos objectius de la revista, quins serien? Què voleu transmetre?

— Dos objectius? Ser feliços fent allò que ens agrada i crear un espai de valencianisme cultural allunyat de la fatigant estupidesa, de l'exclusivitat i dels sant i senya de bordell que durant tant de temps varen frustrar a tanta gent. Volem crear una forma d'estar i de mirar que siga la nostra i que ens permeta interpretar allò que passa al nostre voltant. Volem influir en una societat que cada vegada siga més conscient de si mateixa i més desacomplexada. Volem crear una xarxa de persones inquietes, creatives, cultes i valentes que s'impliquen en la reconstrucció d'una realitat en ruïnes. Volem que cada text siga un homenatge a la literatura que ens va fer feliços i que va inaugurar tot este embolic personal de publicacions, llibres i amics més o menys estranys. I que les fotos siguen boniques. I que ens compren la revista i ens posen publicitat i la gent deixe de creure en una indústria cultural edènica en què els continguts són gratuïts i els periodistes creixen de les mates de romer i mengen alexandrins.

— Com definiries en unes poques frases la publicació?

— És una revista cultural valenciana i en valencià. Ens interessa la literatura, la història, les ciutats, els hòmens i dones extraordinaris, els valents, els que fan allò que els toca, l'arquitectura, el menjar, la rebotiga, l'humor, vosté, les causes perdudes i les guanyades, les llapisseres, les càmeres de fotos, les sabates de la gent. I si una frase no ens convenç a tots, no es publica. I si cal mobilitzar una divisió blindada per a defendre o atacar una paraula, ho fem. És divertit i inútil. És bonic.

— Algun contingut del que vos sentiu especialment orgullosos?

— Personalment hi ha un reportatge ficcionat titulat Tombem Pizarro que considere una delícia, a pesar que desgrana les múltiples infàmies nominals dels carrers de València (carrers i places dedicats a assassins, lladres i fills de puta, per resumir-ho prompte). També hi ha una peça sobre el gran Patrick Leigh Fermor que és un homenatge a la literatura de viatges, a Grècia i a les vides que haguérem volgut viure. I les entrevistes són una ocasió magnífica de dialogar amb la gent que admires, un exercici obertament fetitxista: la de Carsten Jensen va estar molt bé.

— Per acabar, quin és el vostre repte principal?

— El repte? Que ens entusiasmen els continguts. Això és tot. I guanyar deu milions d'euros, clar.

 

© Drassana, setembre 2014

17.06.2014

Text Vicent Molins

 

En un context de futur tèrbol i matisos encara una miqueta més foscos per a qui tracta amb material cultural, la presència en el carrer Avellanes (València) de la galeria Valle Ortí és un exercici de resistència. L’aposta del seu propietari Nacho Valle per la coherència i el valor del contingut enfront del pes únicament estètic, situen esta galeria com un puntal d’una ciutat alternativa allunyada del calatravisme.

En setembre passat William J. R. Curtis visità València i carregà contra el calatravisme. Una cosa gens extraordinària si no fóra per l’autoritat del personatge. Curtis –un anglès de Kent que viu en un poblet al sud de França– s’ha convertit des de la seua condició d’historiador i crític d’arquitectura en un flagell contra tot allò falsament icònic. Té una qualitat molt difícil d’aconseguir: quan parla d’arquitectura en realitat està parlant de moltes altres coses.

El cos voluminós de Curtis s’estengué sobre l’aula magna de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica. Allà es va referir a la València de Calatrava com “una arquitectura tecno-kitsch” i “un malson de color blanc”. Foren les paraules més suaus. Qualificà la Ciutat de les Arts i de les Ciències de “pura retòrica”. “Provoca soroll visual”, assenyalà. Edificis populistes amb abundància d’elements que són “expressió de no res”, afegí. “Un gran xou”, conclogué. Com la certificació que la forma ha guanyat al fons. Curtis parlava d’arquitectura, però alhora, potser involuntàriament, descrivia bona part de les fites que han marcat l’evolució de la ciutat en les darreres dos dècades.

El calatravisme, més enllà de l’arquitectura promoguda per l’aiatol·là Santiago Calatrava, servix com arrel ideològica per a sintetitzar el culte a l’impacte, al leitmotiv, enfront del contingut i les idees. I per posar nom a la propensió que ha tingut València, com moltes altres, per a epatar mentres la seua rebotiga –per negligència o furt– s’anava quedant sense reserves.

En un d’eixos matins valencians entre l’estiu i la tardor en què la calor no és de veritat calor i el fred encara queda molt lluny, visite a Nacho Valle al lloc on treballa pel dia. Una galeria d’art modern al carrer Avellanes, vigilada de prop per la Catedral, l’Arquebisbat, l’Agència Tributària o la conselleria d’Hisenda, a la València més històrica, on la ciutat es custodia. Per context físic, i davant la mort de gran part de les galeries d’art locals, una galeria d’art modern al carrer Avellanes pot ser un fet tan diferencial com localitzar un temple gòtic al polígon industrial Vara de Quart.

La galeria Valle Ortí és en realitat una resistència davant les coses. Davant el buidatge cultural i davant l’aplicació del calatravisme més exacerbat.

Nacho Valle, un dels ‘senyors del Carme’, em rep amb pantalons curts i en bigot. La seua galeria és diàfana, un espai obert sense massa racons. Baix la tirania del color blanc. No obstant això el conjunt té aspecte de cova. En el fons de la cova Nacho conversa de manera vehement amb dos dels seus empleats. En la majoria de galeries d’art sembla que no viu ningú, però ací s’escolten veus i sorolls de sabatilles.

Durant tota la xarrada el seu missatge em recordarà al de William J. R. Curtis. Encara que Nacho Valle pesa al voltant de 80 quilograms menys, tots dos compartixen discurs i mantra: la defensa a ultrança de la raó per damunt de l’estètica. Primer la idea i el contingut, després la resta. I entre la resta, l’estètica.

La vida de Nacho Valle és la vida de la galeria Valle Ortí. Amb només dos anys de diferència. El 14-11-1973 Vidal Valle Ortí (el pare) obri la galeria d’art en el lloc on encara hui perdura. Eixe dia Nacho (el fill) complia dos anys sense tindre idea de la importància decisiva que tindria l’escenari per a ell.

La galeria, en la seua configuració i estil original, era substancialment diferent de la d’ara. Es tractava d’una clàssica galeria d’art modern influïda per l’Escola de París i de Madrid. Que es convertix en el pati de Nacho Valle. Allà juga i corre, encara sense bigot. I allà, a un pas de l’Arquebisbat, s’habitua a saber que Ginés Parra és Ginés Parra. L’experiència de criar-se entre artistes i les seues produccions inocula en ell una forta efusió per l’art i la recerca de noves regueres artístiques, que el porta a començar a viatjar per mig món aterrant a les localitzacions fonamentals del circuit d’art modern: Basilea, Miami, Mèxic DF, Nova York…

L’etapa formativa alimenta el propòsit de consumar l’emancipació artística i obrir galeria pròpia. L’objectiu és parir a València un nou espai per a l’art contemporani, assumint riscos. Troba lloc, al carrer Governador Vell. Però els fets, que són a consciència capritxosos, desvien el camí. No obrirà en este carrer. Davant la malaltia de Vidal Valle, Nacho assumix en 2001 la gestió de la Valle Ortí. Era el retorn a l’escenari de la infància.

Més d’una dècada després, les portes continuen obertes, el nom –com a homenatge perpetu al fundador– seguix sent el mateix. Però les coses han canviat i el xiquet que jugava amb sis anys entre obres d’art, dota a l’espai d’un nou estil. Amb alguns objectius capitals: 1) tindre una identitat personal, arriscada, 2) participar plenament del circuit mundial d’art modern, 3) apostar pels valors emergents, 4) i, sobretot, no variar els principis. En definitiva –i en la línia que apuntava William J. R. Curtis en aquella lliçó– intentar no ser l’expressió del no res.

Cronològicament el 2005 és l’any d’inflexió. És quan finalitza el processat des de la galeria clàssica de sempre a una galeria molt jove, independentment de l’edat dels seus artistes. Valle anirà formant un equip de creadors i girarà pel món. En les intenses explicacions fa una pausa per a referir-se als seus padrins: Pep Benlloch i Tomàs March. Benlloch ha sigut el director d’Espai Visor des de la fundació l’any 1982. Tomàs March va dirigir la galeria homònima. Els dos tutelaren els seus passos en un sector, el de l’art modern, que té molt de cosmos privat en el que avançar suposa derrotar lleis naturals.

L’expansió de la nova Valle Ortí coincidix amb la fase explosiva del conflicte econòmic a Espanya, quan comencen a clavillar les estructures, els bancs són el destí de les ofrenes i tot allò indiscutible entra en discussió. Les galeries d’art de la ciutat senten la calor sofocant. Moltes d’elles no aguanten i acaben abrasides. Com la Tomàs March. O La Nau. O My Name’s Lolita Art. Algunes de les que mantenen la vida no vendran ni una sola obra en tota la temporada. La burgesia mitjana, un dels sostens principals, desapareix com a client.

La Valle Ortí, una altra vegada, resistix i respon prolongant la seua expansió. A Nacho Valle se li va posant cara de cosmonauta al comandament d’una xicoteta nau, amb perills que arriben des de tots els flancs, fogonades i xocs contra runes espacials, astres que van morint al seu voltant, i forats negres amenaçadors. Valle sap quin és el seu planeta de destinació i no té intenció de variar l’òrbita. Fi de la metàfora.

Les vendes d’art modern a València són pràcticament inexistents. L’aliment arriba fonamentalment de compradors dels Estats Units i el nord d’Europa, potser més acostumats que el públic espanyol a tindre a casa una instal·lació en lloc d’un bodegó arquetípic o una figura de Lladró. Les galeries han entrat de ple, més que mai, en aquella categoria de parcel·les d’una ciutat que si sobreviuen no és per la seua ciutat.

Estar en els llocs oportuns ja ha deixat de ser important per a passar a ser vital. La fira Volta Basilea és la clau suïssa per a l’art emergent i un dels llocs fixes en el viatge de la galeria Valle Ortí. Juntament amb el Volta Nova York. Com també Pulse Miami, la major fira independent d’art contemporani dels Estats Units. I Maco Mèxic, que il·lustra el coratjós interès dels mexicans per les noves tendències artístiques. A més d’Arco, la fira madrilenya, termòmetre de l’estat de salut de l’art modern a Espanya i on cada presència li costa a una galeria com Valle Ortí prop dels 30.000 euros. La inversió en cada viatge és un nou envit a tot o res. Si les vendes en una fira funcionen malament, el risc de fallida augmenta exponencialment.

Contradient l’absurd costum de creure que el futbol és una afició incompatible amb la cultura (de vegades és raonable pensar-ho…), Nacho Valle, aficionat del València, acaba parlant de futbol i de les semblances que té el seu ofici de viatjant pel món amb les del secretari tècnic, escodrinyant nous talents al voltant de la Terra.

Producte de les troballes ha acabat conformant una plantilla d’artistes que, com una bona alineació, conjuga talents reconeguts amb futures promeses que podrien acabar creixent o, qui sap, potser no. A la llista apareixen noms nascuts a Catarroja, a Entre Ríos (Argentina), a Miami, a Vila-real i a Copenhagen.

El propietari comenta que el seu “estil de joc” és una renúncia al sobrecarregament. Una aposta per no caure en la preeminència de la pintura, sinó –en un eclecticisme visceral– virar també cap a la fotografia, el paper, l’escultura o el vídeo (eixe inexplorat). Una barreja evident mirant les últimes exposicions. La de Xavier Arenós juga amb 9 obres que partixen des de la fotografia al vídeo per a raonar sobre territoris marcats per les renúncies i la desolació. L’anterior, d’Eduardo Balanza, amb una mateixa varietat de suports, recorre la cultura musical del casset i el club.

Nacho Valle enuncia com a dogma el rebuig a adaptar les seues exposicions segons les possibilitats de venda. Els seus principis no semblen flexibles ni joncs que es dobleguen segons la direcció del vent. Assegura convençut que no canviarà l’estil o la finalitat de les exposicions encara que crega que pot vendre més. Traslladat al periodisme digital, suposaria escriure sobre allò que u de veritat desitja i no sobre allò que comportarà més visites. Una autèntica quimera.

És en aquell moment quan, com l’anglés voluminós William J. R. Curtis, Nacho Valle entona les diferències entre l’interès real i el xou buit, entre tindre un valor o sols un impacte. I confessa l’aversió que li provoca allò que únicament té una finalitat estètica o només busca epatar. Parla d’art modern, però en realitat està parlant de moltes altres coses.

Nacho Valle (València C, 1971) és, junt al seu bigot, propietari de la galeria Valle Ortí des que va prendre el relleu del pare (Vidal) l’any 2001. Va ser en aquell moment quan començà la mutació d’una galeria clàssica en un espai nou i arriscat que aposta per un art contemporani amb argument i varietat de suports. Valle, soci de diversos locals d’oci a València, viu en l’òrbita mundial de l’art modern fent xicotets passos pels aeroports, però grans bots per a la supervivència de la seua galeria.

 

© Lletraferit #02 (Novembre 2012). Actualment Nacho Valle treballa en la Y Gallery de Nova York.

 

01.05.2013

Text i foto Àgueda Vitòria

 

 

No m’atrevia a dir que el granissat que acompanyava una de les postres feia olor de bancal. Els pares ens havien insistit en com havíem de comportar-nos una volta entràrem al restaurant. “És un restaurant molt bo i molt famós”, ens deien. Tenia 11 o 12 anys i no gosava obrir la boca per a qüestionar aquella opulència, els torcaboques emmidonats, el cerimonial de la cambrera mesurant el vi. Però el granissat tenia el gust i l’olor del fenoll salvatge que omplia els bancals erms del poble en estiu. No vaig dir res, em vaig menjar amb cullereta aquella mena de granissat amb gust de bancal com m’havia menjat tots els plats que m’havien tret al llarg del dinar. Tants quilòmetres, tanta parafernàlia, per a que les postres facen gust de bancal, pensava. Els pares no parlaven: només paladejaven amb delit i tancaven els ulls movent el cap d’una manera un tant obscena. Exagerada, també. Tot per una cullerada d’arròs amb espinacs o un granissat amb gust de bancal. Té collons, pensava. Un tal Miquel, devia ser el cuiner, va seure a la nostra taula uns minuts, al moment del café. El tal Miquel apareixia en periòdics i revistes dels entesos en el menjar. I jo no acabava d’entendre el to d’admiració i respecte amb què es dirigien a ell, l’atenció amb què tots l’escoltaven dir no-sé-què de les bresquilles. Com si no fóra d’este món, com si habitara un regne on la resta d’humans no aplegàvem. Té collons, pensava, li parlen al tio este igual que al bisbe quan ve per festes a fer la processó. Estàvem a Moraira i el restaurant es deia La Seu. Tenia una estrela Michelin.

He tornat a vore a Miquel Ruiz. Ara jo també pose els ulls en blanc front a un granissat que em porte a la memòria l’olor perduda del fenoll salvatge als bancals erms del poble, als mesos d’estiu. Tot i que en els últims anys havia visitat els nous projectes en què Miquel havia estat embarcat, a Dénia, després que allò de Moraira desapareguera, ell no havia tornat a seure a la nostra taula al moment del café. Ara ho fa, i encara el rodeja l’aura que envolta el cap dels qui habiten un altre món, però els peus li toquen terra. Ara torcaboques i tovalles són de paper, i els plats Duralex idèntics als de casa els meus iaios. La seua cuina recorda amb modèstia la terra i la mar d’on venim. Ara, quan se’l visita, no cal apuntalar la butxaca amb sacrificis per a la resta del mes. Només cridar uns dies abans per a assegurar-nos una de les poques taules que conformen el cau de Miquel i la seua família. Miquel Ruiz ara té un baret que fa cantó.

 

El Baret de Miquel | Historiador Palau 1 | Dénia

Please reload

Últims posts
Please reload

Per etiquetes
Please reload

Seguix-nos
  • Facebook - Black Circle
  • Twitter - Black Circle